Estones de càmping, silencis i cremalleres, antimosquits i llum tènue. Estius eterns entre francesos equipats amb llums al cap. Amb teles i taules sobre taula, estiu infinit de nits i sols, i nens amb bici per la nit que flipen d’emocions. I famílies alemanyes que fan llegir en veu alta llibres en alemany, en que si no.
Parelles amb tendes. Decahtlon. Sopars d’estrelles
micheline que ningú reconeixerà, i barbacoes petites amb deu mil llaunes de cervesa.
I gent que fuma i mira el temps. Moments d’esperes a la parcel·la, a la tenda,
a les furgonetes equipades. Esperes llargues que no avorreixen en un temps sostingut.
Antoni! T’estic dient que no es toca el pernil quan l’estan tallant! Que vols? Que et tallin el dit? Que està el nen amb tu i no li fas cas! (Preneu partit a la discussió amics, hòstia quin marrón) La mama és un ogro!
Els núvols es trenquen amb la llum de la lluna, i els gripaus i bitxos varis conversen. Ells també estan de càmping? Crec que no. No fan vacances. Es una cosa que no entenen, les vacances son de locos. Deuen pensar que és una cosa molt tonta, que no fa falta. Que el temps està i ells també i no passa res, no passa res. El temps. El temps s’ha convertit en una obsessió. És bo i és dolent, com totes les coses que valen la pena, son bones i dolentes amb la mateixa força. No s’entén perquè. Trenquen la raó. La destrossen fins al final, desapareix. I com conviure amb la raó? Com deixar-la passar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada